Centenari del naixement de l’astrònoma Dra. Assumpció Català (1925-2009)

En Jaume Calaf ens explica en aquest article tot els que ens cal saber sobre la Dra. Assupció Català.

El dia 26 de febrer, a la Universitat de Barcelona, es va fer un homenatge a la Dra. Assumpció Català (1925-2009), astrònoma, amb motiu del centenari del seu naixement.

El Govern de la Generalitat, per mitjà de l’Institut Català de les Dones, vol impular els actes de
reconeixement i divulgació de la trajectòria de la Dra. Català creant el 2025 l'”Any Maria Assumpció Català i Poch”.
Durant els pròxims mesos, l’Institut Català de les Dones,
conjuntament amb el Parc Astronòmic del Montsec i la Universitat de Barcelona duran a terme diverses activitats per recordar la seva trajectòria professional en l’àmbit de l’Astronomia i les Matemàtiques a Catalunya i Espanya, així com el seu paper com a referent en el feminisme científic.

La Dra. Català, primera astrònoma professional en una universitat espanyola, és una figura molt coneguda dintre i fora de l’Astronomia, amb nombroses referències en diferents webs. Per exemple:

En aquestes pàgines web podeu llegir la biografia de la Dra. Català així que jo aquí no m’extendré. Però com que l’Any és tant una celebració com una reivindicació, no està de més recordar breument alguns detalls claus de la seva figura.

Cursa el batxillerat en plena postguerra de la Guerra Civil. Vol estudiar una carrera en que hi hagi Astronomia. Ha de ser Matemàtiques… El seu pare l’anima molt i es matricula a la Universitat de Barcelona. Explicat per ella mateixa, el primer curs eren tres noies. Al segon, dues. Al tercer, ja era “la chica de tercero”; després seria “la chica de cuarto” i “la chica de quinto”.

El seu interès i vàlua fan que ja comenci la seva docència a la Universitat ajudant unes hores a la setmana. Mentrestant, fa oposicions i guanya la plaça a catedràtica d’institut.
Durant molts anys compaginaria les dues docències.

L’any 1971 esdevingué la primera dona a obtenir un doctorat en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona amb un tema sobre dinàmica galàctica.
L’any 1974 s’envà d’oposicions a Madrid i es convertí en la primera astrònoma professora numerària en una universitat espanyola.

La seva recerca abastà camps tan variats com l’astronomia de posició, les òrbites de cometes, l’estudi del núvol d’Oort, l’heliofísica (amb el seguiment fotogràfic diari del Sol durant molts anys amb diversos telescopis), la dinàmica galàctica i els sistemes estel·lars, així com la història de l’Astronomia àrab (sí, ho heu entès bé).

Treballadora incansable, les seves grans passions eren l’Astronomia i la docència. Així, a principis dels anys 70, no era estrany un dia que al matí fes classes de matemàtiques a l’Institut, al migdia d’Astronomia i Geodèsia a la Facultat de Física i Química, i a la tarda d’Història de la Ciència Àrab a la Facultat de Filosofia i Lletres.

A més del Departament de Física de la Terra i el Cosmos, va col·laborar amb altres institucions, com els departaments d’Història de la Ciència, la Càtedra de Tecnologies de l’Espai de la Universitat Politècnica de Catalunya o amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

A nivell europeu, va treballar en estades de curta durada a l’Institut Henri Poincaré de la Université Paris VI i a l’Observatoire de Meudon, dins del programa de Cooperació Científica Hispano-Francesa.

Va tenir un paper decisiu perquè els joves professors de la Càtedra d’Astronomia de la UB, a partir de l’any 1979, participessin en la preparació de la missió astromètrica Hipparcos de l’ESA; aquests professors i professores són els uns 20 anys més tard han participat molt activament en la missió Gaia.

Va representar Espanya a la Comissió 46 sobre l’Ensenyament de l’astronomia de la Unió Astronòmica Internacional (IAU).

Va dirigir set tesis doctorals i nombroses de llicenciatura. D’entre les seves moltes publicacions destaca el llibre “Astronomia Esférica y Mecánica Celeste”.

L’abril de 2009, pocs mesos abans de morir, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva tasca científica i acadèmica.

El 2016, el seu nom fou donat a un telescopi-aula al Centre d’Observació de l’Univers al Montsec (Àger), el primer amb nom de dona en tot el territori espanyol.

Tant en la seva vida acadèmica com en la personal, era una persona senzilla i humil, que sempre tenia temps per a tothom, fos per ajudar un nebot a repassar les classes de secundària o per escriure una carta de recomanació per a un estudiant de doctorat.

A més, el seu tarannà perfeccionista, obert a escoltar i aprendre, la convertia en una excel·lent ambaixadora de l’antiga Càtedra d’Astronomia allà on anava.

…

A nivell personal, vaig tenir la fortuna i el goig de tractar-la des del 1977 com a estudiant i després com a directora de la meva tesi doctoral.
Podria explicar moltes anècdotes sobre la seva gran dedicació, el bon caràcter, la paciència i la tenacitat que tenia. Si m’ho permeteu, explicaré com la vaig conèixer.

Jo estudiava a la UAB i, en acabar el tercer any, havia de triar les assignatures d’especialitat.
Com que m’agradava tot, no sabia massa bé què escollir, que si això o allò, i anaven passant els dies preguntant a tothom que podia fins que un company més veterà em va dir: “I per què no vas a la Universitat de Barcelona, al departament d’Astrofísica?”

L’endemà, divendres, a finals de juliol, vaig cap allà. Arribo a quarts de dotze. Pujo a la setena planta en un dia de calor insofrible. Començo, tímidament, a mirar els despatxos del Departamento de Física de la Tierra y el Cosmos. Tots tancats, cosa que no em va estranyar amb aquella calor, sense aire condicionat i a les portes de les vacances. No, no tots estaven tancats: allà es veia llum; n’hi havia un d’obert. M’hi acosto i allà estava, en un despatx petit ple de llibres, amb un petit ventilador sobre la taula, la Dra. Català escrivint a màquina.

Em presento com un estudiant que encara no sap quina especialitat triar i li pregunto, si no la interrompia massa, si em podria explicar què feien allà d’astronomia. No només no la vaig molestar, sinó que em va explicar tot el programa de cada assignatura de l’especialitat, inclosos els cursos de doctorat.

I m’ho va explicar tan bé i amb tant detall, que no només vaig tenir ben clar què volia estudiar els pròxims dos anys, sinó que volia fer el doctorat allà. I així li vaig dir. I ella, amb un sentit de l’humor molt fi, en sentir-me, em diu amb tota tranquil·litat però amb una mirada entre irònica i divertida: “Així què? L’inscric ja als cursos de doctorat per a d’aquí a dos anys? … però primer ja cal que corri a Secretaria a fer el canvi d’universitat i matricular-se per a setembre, perquè el termini de matrícula aquí acaba avui a les dues, i ja són més de tres quarts.”

Què?!! Em vaig quedar mut i blanc. A l’Autònoma teníem una setmana més.

“Va, no pateixi, si s’afanya encara ho podrà arreglar. Si a Secretaria li posen traves, digui que ve de part meva. Sap què? Ja l’acompanyo fins allà.”

I sí, ho vaig poder arreglar, i dos anys després la Dra. Català em va començar a dirigir la tesi.